LA BELLESA DE PLATÓ AL RENAIXEMENT

El moviment cultural i artístic dels segles XV i XVI es va anomenar Renaixement perquè es va suposar que havia ressuscitat els tresors de la cultura grega i romana, aquest moviment situa l'home al centre de l'univers i segueix una cultura antropocèntrica, perquè posa el centre d'atenció en L'home.

En aquest moviment, nascut a Itàlia al segle XV i propagat per tot Europa al segle XVI, hi trobem molts dels trets que caracteritzen la nostra civilització actual Els artistes del Renaixement van buscar la bellesa en la proporció i l'equilibri, en la finor del dibuix i en la riquesa del color.

Segons els renaixentistes, la bellesa dels éssers materials és un reflex de la divina, per aquesta raó, l’amor i l’admiració per ells pot conduir-nos a la divinitat. Però on trobem l'ideal de Bellesa i en què s'assembla al de Plató?

Els artistes del Renaixement troben la bellesa en l’harmonia de les proporcions, llavors buscaven la bellesa sensible i la plasmaven en les seues obres a través de l'anatomia, les proporcions, els cànons, la perspectiva, la utilització del color, la idealització i l'expressió.

La idea concebuda per Plató és que al món solament podem arribar a la bellesa verdadera arribant a la idea de Bellesa en sí, que qualsevol cosa material que és bella, és una còpia més o menys aproximada d’aquesta idea. Per tant, per a ell el bon art és aquell que s’ajusta a l’ordre i la mesura, mentre que un mal art és aquell recolzat en les reaccions emotives i sensuals del homes. L’art renaixentista, per contra, no radica únicament en la imitació de la bellesa, sinó que entra en el joc de la bellesa afegida per l'artista gràcies a la seua experiència i el talent, qualitats que ha anat perfeccionant al llarg de la seua vida. 

Plató serà l'origen de dues de les teories sobre la bellesa: com “harmonia i proporció” i la bellesa com a “esplendor”. Postula que la bellesa és independent del seu suport físic, així com que no depèn de la visió, que sovint ens enganya: la visió sensible és superada per la visió intel·lectual, que és la que prové de la filosofia. El concepte de bellesa de Plató és molt ampli, abastant tant la bellesa física com l'espiritual, la moral i cognoscitiva, la bellesa dels cossos, dels objectes artístics, tant com la de colors, sons, lleis, actituds morals, etc.


Si és que hi ha quelcom pel que val la pena viure, és per contemplar la bellesa. El Banquet, Plató




Home de Vitruvi de Leonardo da Vinci

 

A més, Plató, considerava a la bellesa com alguna cosa real i a totes les altres coses que són belles segons els sentits com a imitacions del real, en la mesura que participen de la bellesa universal. Aquesta bellesa és eterna i subsisteix per si mateixa unida a la idea de si mateixa. No pot ser material, ja que pertanyeria al món sensible que és només un reflex del real i tota producció humana artística o literària d’aquest món només s'aproximarà en un grau baix a l’ideal de bellesa i dependria dels sentits, no de la intel·ligència com la bellesa en si.

Plató fou considerat l’iniciador de la crítica de l’art ja que va trencar la convicció antiga de que allò que es bell es allò que agrada. La concepció pitagòrica de Plató, es regia per l’explicació que aquest donava de que les mesures i les proporcions, són les que decideixen sobre la bellesa de les coses i les proporcionen unitat a més, de que aquesta és una propietat depenent de la disposició dels elements com són la distribució, l’harmonia. Aquí trobem una gran semblança amb els artistes del S. XV, les proporcions, l’harmonia...

 

       Naixement de Venus, Boticelli       

Així doncs, en Plató l’art és el descobriment pel record dels coneixements prèviament adquirits a través de la contemplació del Món de les Idees. L'art és un camí pel qual l’home pot prendre eixa forma d’explicació del món i la penetració real de que és l’ascens al món de les essències, de les idees pures, i per consegüent, de comunió amb la bellesa absoluta.

Paula i Daniela