LA BELLESA DE PLATÓ AL RENAIXEMENT

El moviment cultural i artístic dels segles XV i XVI es va anomenar Renaixement perquè es va suposar que havia ressuscitat els tresors de la cultura grega i romana, aquest moviment situa l'home al centre de l'univers i segueix una cultura antropocèntrica, perquè posa el centre d'atenció en L'home.

En aquest moviment, nascut a Itàlia al segle XV i propagat per tot Europa al segle XVI, hi trobem molts dels trets que caracteritzen la nostra civilització actual Els artistes del Renaixement van buscar la bellesa en la proporció i l'equilibri, en la finor del dibuix i en la riquesa del color.

Segons els renaixentistes, la bellesa dels éssers materials és un reflex de la divina, per aquesta raó, l’amor i l’admiració per ells pot conduir-nos a la divinitat. Però on trobem l'ideal de Bellesa i en què s'assembla al de Plató?

Els artistes del Renaixement troben la bellesa en l’harmonia de les proporcions, llavors buscaven la bellesa sensible i la plasmaven en les seues obres a través de l'anatomia, les proporcions, els cànons, la perspectiva, la utilització del color, la idealització i l'expressió.

La idea concebuda per Plató és que al món solament podem arribar a la bellesa verdadera arribant a la idea de Bellesa en sí, que qualsevol cosa material que és bella, és una còpia més o menys aproximada d’aquesta idea. Per tant, per a ell el bon art és aquell que s’ajusta a l’ordre i la mesura, mentre que un mal art és aquell recolzat en les reaccions emotives i sensuals del homes. L’art renaixentista, per contra, no radica únicament en la imitació de la bellesa, sinó que entra en el joc de la bellesa afegida per l'artista gràcies a la seua experiència i el talent, qualitats que ha anat perfeccionant al llarg de la seua vida. 

Plató serà l'origen de dues de les teories sobre la bellesa: com “harmonia i proporció” i la bellesa com a “esplendor”. Postula que la bellesa és independent del seu suport físic, així com que no depèn de la visió, que sovint ens enganya: la visió sensible és superada per la visió intel·lectual, que és la que prové de la filosofia. El concepte de bellesa de Plató és molt ampli, abastant tant la bellesa física com l'espiritual, la moral i cognoscitiva, la bellesa dels cossos, dels objectes artístics, tant com la de colors, sons, lleis, actituds morals, etc.


Si és que hi ha quelcom pel que val la pena viure, és per contemplar la bellesa. El Banquet, Plató




Home de Vitruvi de Leonardo da Vinci

 

A més, Plató, considerava a la bellesa com alguna cosa real i a totes les altres coses que són belles segons els sentits com a imitacions del real, en la mesura que participen de la bellesa universal. Aquesta bellesa és eterna i subsisteix per si mateixa unida a la idea de si mateixa. No pot ser material, ja que pertanyeria al món sensible que és només un reflex del real i tota producció humana artística o literària d’aquest món només s'aproximarà en un grau baix a l’ideal de bellesa i dependria dels sentits, no de la intel·ligència com la bellesa en si.

Plató fou considerat l’iniciador de la crítica de l’art ja que va trencar la convicció antiga de que allò que es bell es allò que agrada. La concepció pitagòrica de Plató, es regia per l’explicació que aquest donava de que les mesures i les proporcions, són les que decideixen sobre la bellesa de les coses i les proporcionen unitat a més, de que aquesta és una propietat depenent de la disposició dels elements com són la distribució, l’harmonia. Aquí trobem una gran semblança amb els artistes del S. XV, les proporcions, l’harmonia...

 

       Naixement de Venus, Boticelli       

Així doncs, en Plató l’art és el descobriment pel record dels coneixements prèviament adquirits a través de la contemplació del Món de les Idees. L'art és un camí pel qual l’home pot prendre eixa forma d’explicació del món i la penetració real de que és l’ascens al món de les essències, de les idees pures, i per consegüent, de comunió amb la bellesa absoluta.

Paula i Daniela 

I LES DONES QUÈ?

De la filosofia platònica en coneguem gran part, però, què hi ha de les dones? Sabem quina era l’opinió de Plató sobre les dones i el seu paper en la societat? Podien elles formar part del sistema polític i podien participar activament arribant a ser filòsofes governants? 

La idea de Plató sobre les dones ha tingut i té una gran importància per a la història de la dona al llarg del temps i en l'antiguitat, així doncs, l’opinió d’aquest gran filòsof sobre les dones és un tema molt interessant que tothom hauria d’estudiar.

Jean Delville, L’escola de Plató, 2898, Musée d’Orsay

El primer que cal destacar és que en la seva obra, Plató no realitza expressions ofensives contra les dones, ni es veu reflectida la ira i l’odi cap al sexe femení tan comuns entre els pensadors d’aquella època. No hi ha cap tipus de rebuig o d’hostilitat contra les dones, cosa molt habitual a l’època en què ens situem. Per a nosaltres, el punt de vista d’aquest filòsof fou molt renovador i inclús diríem que modern per a l’època en què ens trobem, hi ha aspectes que moltes feministes defenen en els nostres dies, i això és molt positiu.

En suma, bon amic, no hi ha cap funció, en el govern de la ciutat, que sigui pròpia de la dona per tal com és dona ni de l'home per tal com és home, sinó que les naturaleses es troben distribuïdes de manera aproximada en els dos llinatges, i la dona participa naturalment de totes les funcions i l'home també naturalment de totes sí que acceptarem que en totes la dona hi és més feble que l'home (...)

Si del llinatge dels homes i del de les dones es veu clara la diferència quant a alguna art o a alguna ocupació, d'aquestes direm que cal assignar-les a cadascun dels dos llinatges, però si l'única diferència que s'observa és en el part i en els homes l'acte d'engendrar, en tal cas no direm de cap manera que s'hagi demostrat que homes i dones difereixen en el que aquí ens importa, sinó que creurem que caldrà que les dones facin les mateixes funcions que els nostres guardians.

(Plató, República  454 d-e) Traducció de Manuel Balasch

Per primera vegada, un filòsof d’aquella època, defensa la possibilitat de debatre sobre si la dona és capaç o no de dur a terme les mateixes tasques que els homes, i no solament això, sinó que, a més, afirma que dintre de la ciutat ideal no existeix cap ocupació exclusiva dels homes que no puguen també dur a terme també les dones, i açò ho trobem al llarg de la República, hi és la idea revolucionària que diu que les dones haurien de rebre la mateixa educació que els homes en les arts de la música, de la gimnàstica i de la guerra, i és que Plató pensa en la possibilitat que les dones puguen ser guardianes de la ciutat ideal així com els homes poden ser-ho, així s’afirma que no hi ha ocupacions úniques i exclusives per als homes, sinó que si has estat educada/at per a exercir una funció, sigues del sexe que sigues pots realitzar-la, doncs allò important és la ment, no el cos, el coneixement que has adquirit  i no si ets dona o home.

A més a més, a nivell de la ciutat i com a comunitat, les dones i els fills seran un bé per a la ciutat. Els fills i filles seran lliurats als magistrats i educats per l'estat, sense que ningú sàpiga qui és son pare o sa mare i, per tant, es consideraran tots els xiquets i xiquetes com a fills i filles de tothom.

Açò podem considerar-ho com un aspecte negatiu però positiu a l’hora, doncs es desposseeix les dones del paper determinant que havien tingut tradicionalment, com a mestresses, encarregades únicament de la casa i de tenir compte dels fills, podent així exercir altres funcions (guardianes, productores...) però no se’ls deixava intervenir en l'educació dels nens perquè Plató desconfia del paper de les dones com a educadores, com manifesta obertament a la seva obra Lleis, en qualsevol cas, aquesta idea de la imatge de la dona com a guardiana, igual que l’home i l’afirmació  i l'abolició de l'oîkos va ser vista com una extravagància per la societat grega de l'època, ja que com va denunciar després Aristòtil a la seva Política, família i propietat són institucions sagrades i intocables.

També trobem alguns altres peròs en allò que digué Plató sobre les dones, algunes contradiccions perquè moltes vegades no era el mateix el que es deia o pensava que el que es feia: per exemple, a les dones se'ls negà el dret i la capacitat d'arribar a formar part de l'estament destinat a governar la ciutat: el dels filòsofs-reis, i açò es justifica mitjançant una idea d’arrel pitagòrica en què es considera que les dones són el producte de la reencarnació d’aquelles ànimes masculines que han actuat injustament, així es converteixen en homes imperfectes, i per tant inferiors.

L’Acadèmia de Plató; mosaic de Pompeia, s. I a.C

També a les dones se’ls prohibia l’entrada a l’Acadèmia i Plató no va tenir cap deixeble femení. Pot ser, aquest aspecte es va veure influenciat per qüestions polítiques de l’època en què ens situem, no per l’actuació del propi Plató, però, si l’entrada a l’Acadèmia és prohibida, l’entrada al coneixement és tancada, com s’educaven les dones? Com adquirien el seu coneixement?

Aquesta és una de les grans contradiccions en què ens trobem. En certa mesura, sembla que allò que pensava i expressava Plató en aquella època era inviable precisament perquè es trobava en aquella època, és a dir, els seus raonaments i arguments que defenien la igualtat entre sexes eren tan moderns i innovadors per a la seua època que ni el propi Plató podia dur a terme allò que expressava i pensava, per exemple no podia educar les dones perquè no se’ls permetia entrar a llocs públics com podia ser la biblioteca o a l’Acadèmia.

 

Per tant podem afirmar que en el pensament platònic es troba, per primera vegada, que la diferència i desigualtat entre homes i dones no és per qüestions biològiques o científiques, com tradicionalment s’afirmava, sinó que Plató selecciona les persones, per l’educació, les capacitats i el saber que tenen










Iona, Miriam i Lorena