LA BELLESA DE PLATÓ AL RENAIXEMENT

El moviment cultural i artístic dels segles XV i XVI es va anomenar Renaixement perquè es va suposar que havia ressuscitat els tresors de la cultura grega i romana, aquest moviment situa l'home al centre de l'univers i segueix una cultura antropocèntrica, perquè posa el centre d'atenció en L'home.

En aquest moviment, nascut a Itàlia al segle XV i propagat per tot Europa al segle XVI, hi trobem molts dels trets que caracteritzen la nostra civilització actual Els artistes del Renaixement van buscar la bellesa en la proporció i l'equilibri, en la finor del dibuix i en la riquesa del color.

Segons els renaixentistes, la bellesa dels éssers materials és un reflex de la divina, per aquesta raó, l’amor i l’admiració per ells pot conduir-nos a la divinitat. Però on trobem l'ideal de Bellesa i en què s'assembla al de Plató?

Els artistes del Renaixement troben la bellesa en l’harmonia de les proporcions, llavors buscaven la bellesa sensible i la plasmaven en les seues obres a través de l'anatomia, les proporcions, els cànons, la perspectiva, la utilització del color, la idealització i l'expressió.

La idea concebuda per Plató és que al món solament podem arribar a la bellesa verdadera arribant a la idea de Bellesa en sí, que qualsevol cosa material que és bella, és una còpia més o menys aproximada d’aquesta idea. Per tant, per a ell el bon art és aquell que s’ajusta a l’ordre i la mesura, mentre que un mal art és aquell recolzat en les reaccions emotives i sensuals del homes. L’art renaixentista, per contra, no radica únicament en la imitació de la bellesa, sinó que entra en el joc de la bellesa afegida per l'artista gràcies a la seua experiència i el talent, qualitats que ha anat perfeccionant al llarg de la seua vida. 

Plató serà l'origen de dues de les teories sobre la bellesa: com “harmonia i proporció” i la bellesa com a “esplendor”. Postula que la bellesa és independent del seu suport físic, així com que no depèn de la visió, que sovint ens enganya: la visió sensible és superada per la visió intel·lectual, que és la que prové de la filosofia. El concepte de bellesa de Plató és molt ampli, abastant tant la bellesa física com l'espiritual, la moral i cognoscitiva, la bellesa dels cossos, dels objectes artístics, tant com la de colors, sons, lleis, actituds morals, etc.


Si és que hi ha quelcom pel que val la pena viure, és per contemplar la bellesa. El Banquet, Plató




Home de Vitruvi de Leonardo da Vinci

 

A més, Plató, considerava a la bellesa com alguna cosa real i a totes les altres coses que són belles segons els sentits com a imitacions del real, en la mesura que participen de la bellesa universal. Aquesta bellesa és eterna i subsisteix per si mateixa unida a la idea de si mateixa. No pot ser material, ja que pertanyeria al món sensible que és només un reflex del real i tota producció humana artística o literària d’aquest món només s'aproximarà en un grau baix a l’ideal de bellesa i dependria dels sentits, no de la intel·ligència com la bellesa en si.

Plató fou considerat l’iniciador de la crítica de l’art ja que va trencar la convicció antiga de que allò que es bell es allò que agrada. La concepció pitagòrica de Plató, es regia per l’explicació que aquest donava de que les mesures i les proporcions, són les que decideixen sobre la bellesa de les coses i les proporcionen unitat a més, de que aquesta és una propietat depenent de la disposició dels elements com són la distribució, l’harmonia. Aquí trobem una gran semblança amb els artistes del S. XV, les proporcions, l’harmonia...

 

       Naixement de Venus, Boticelli       

Així doncs, en Plató l’art és el descobriment pel record dels coneixements prèviament adquirits a través de la contemplació del Món de les Idees. L'art és un camí pel qual l’home pot prendre eixa forma d’explicació del món i la penetració real de que és l’ascens al món de les essències, de les idees pures, i per consegüent, de comunió amb la bellesa absoluta.

Paula i Daniela 

I LES DONES QUÈ?

De la filosofia platònica en coneguem gran part, però, què hi ha de les dones? Sabem quina era l’opinió de Plató sobre les dones i el seu paper en la societat? Podien elles formar part del sistema polític i podien participar activament arribant a ser filòsofes governants? 

La idea de Plató sobre les dones ha tingut i té una gran importància per a la història de la dona al llarg del temps i en l'antiguitat, així doncs, l’opinió d’aquest gran filòsof sobre les dones és un tema molt interessant que tothom hauria d’estudiar.

Jean Delville, L’escola de Plató, 2898, Musée d’Orsay

El primer que cal destacar és que en la seva obra, Plató no realitza expressions ofensives contra les dones, ni es veu reflectida la ira i l’odi cap al sexe femení tan comuns entre els pensadors d’aquella època. No hi ha cap tipus de rebuig o d’hostilitat contra les dones, cosa molt habitual a l’època en què ens situem. Per a nosaltres, el punt de vista d’aquest filòsof fou molt renovador i inclús diríem que modern per a l’època en què ens trobem, hi ha aspectes que moltes feministes defenen en els nostres dies, i això és molt positiu.

En suma, bon amic, no hi ha cap funció, en el govern de la ciutat, que sigui pròpia de la dona per tal com és dona ni de l'home per tal com és home, sinó que les naturaleses es troben distribuïdes de manera aproximada en els dos llinatges, i la dona participa naturalment de totes les funcions i l'home també naturalment de totes sí que acceptarem que en totes la dona hi és més feble que l'home (...)

Si del llinatge dels homes i del de les dones es veu clara la diferència quant a alguna art o a alguna ocupació, d'aquestes direm que cal assignar-les a cadascun dels dos llinatges, però si l'única diferència que s'observa és en el part i en els homes l'acte d'engendrar, en tal cas no direm de cap manera que s'hagi demostrat que homes i dones difereixen en el que aquí ens importa, sinó que creurem que caldrà que les dones facin les mateixes funcions que els nostres guardians.

(Plató, República  454 d-e) Traducció de Manuel Balasch

Per primera vegada, un filòsof d’aquella època, defensa la possibilitat de debatre sobre si la dona és capaç o no de dur a terme les mateixes tasques que els homes, i no solament això, sinó que, a més, afirma que dintre de la ciutat ideal no existeix cap ocupació exclusiva dels homes que no puguen també dur a terme també les dones, i açò ho trobem al llarg de la República, hi és la idea revolucionària que diu que les dones haurien de rebre la mateixa educació que els homes en les arts de la música, de la gimnàstica i de la guerra, i és que Plató pensa en la possibilitat que les dones puguen ser guardianes de la ciutat ideal així com els homes poden ser-ho, així s’afirma que no hi ha ocupacions úniques i exclusives per als homes, sinó que si has estat educada/at per a exercir una funció, sigues del sexe que sigues pots realitzar-la, doncs allò important és la ment, no el cos, el coneixement que has adquirit  i no si ets dona o home.

A més a més, a nivell de la ciutat i com a comunitat, les dones i els fills seran un bé per a la ciutat. Els fills i filles seran lliurats als magistrats i educats per l'estat, sense que ningú sàpiga qui és son pare o sa mare i, per tant, es consideraran tots els xiquets i xiquetes com a fills i filles de tothom.

Açò podem considerar-ho com un aspecte negatiu però positiu a l’hora, doncs es desposseeix les dones del paper determinant que havien tingut tradicionalment, com a mestresses, encarregades únicament de la casa i de tenir compte dels fills, podent així exercir altres funcions (guardianes, productores...) però no se’ls deixava intervenir en l'educació dels nens perquè Plató desconfia del paper de les dones com a educadores, com manifesta obertament a la seva obra Lleis, en qualsevol cas, aquesta idea de la imatge de la dona com a guardiana, igual que l’home i l’afirmació  i l'abolició de l'oîkos va ser vista com una extravagància per la societat grega de l'època, ja que com va denunciar després Aristòtil a la seva Política, família i propietat són institucions sagrades i intocables.

També trobem alguns altres peròs en allò que digué Plató sobre les dones, algunes contradiccions perquè moltes vegades no era el mateix el que es deia o pensava que el que es feia: per exemple, a les dones se'ls negà el dret i la capacitat d'arribar a formar part de l'estament destinat a governar la ciutat: el dels filòsofs-reis, i açò es justifica mitjançant una idea d’arrel pitagòrica en què es considera que les dones són el producte de la reencarnació d’aquelles ànimes masculines que han actuat injustament, així es converteixen en homes imperfectes, i per tant inferiors.

L’Acadèmia de Plató; mosaic de Pompeia, s. I a.C

També a les dones se’ls prohibia l’entrada a l’Acadèmia i Plató no va tenir cap deixeble femení. Pot ser, aquest aspecte es va veure influenciat per qüestions polítiques de l’època en què ens situem, no per l’actuació del propi Plató, però, si l’entrada a l’Acadèmia és prohibida, l’entrada al coneixement és tancada, com s’educaven les dones? Com adquirien el seu coneixement?

Aquesta és una de les grans contradiccions en què ens trobem. En certa mesura, sembla que allò que pensava i expressava Plató en aquella època era inviable precisament perquè es trobava en aquella època, és a dir, els seus raonaments i arguments que defenien la igualtat entre sexes eren tan moderns i innovadors per a la seua època que ni el propi Plató podia dur a terme allò que expressava i pensava, per exemple no podia educar les dones perquè no se’ls permetia entrar a llocs públics com podia ser la biblioteca o a l’Acadèmia.

 

Per tant podem afirmar que en el pensament platònic es troba, per primera vegada, que la diferència i desigualtat entre homes i dones no és per qüestions biològiques o científiques, com tradicionalment s’afirmava, sinó que Plató selecciona les persones, per l’educació, les capacitats i el saber que tenen










Iona, Miriam i Lorena

LES MATEMÀTIQUES EN PLATÓ

Tot i que Plató no va centrar el seu estudi en les matemàtiques, les tenia en alta estima, de fet, a l'entrada de l'acadèmia hi havia gravat: "Que aquí no entre qui no sàpiga geometria ". Doncs Plató i els seus deixebles veien en l'esfera i en els cinc poliedres regulars-anomenats sòlids platònics-la màxima expressió de la bellesa i l'harmonia còsmica. 

Per poder comprendre allò que Plató opinava sobre les matemàtiques, haurem de diferenciar els objectes matemàtics de les idees, doncs no són el mateix.
La definició d'un objecte és abstracta ja que no és accessible a la vista, ens trobem amb definicions útils per a les classes de matemàtiques o geometria, com ara: línia-successió infinita de punts; punt-lloc en l'espai sense extensió ni dimensions...

Tot i això, aquestes figures visibles, materials i imperfectes no són en realitat les coses de les quals s'ocupa el matemàtic, sinó que són meres còpies sensibles que aquest utilitza per comprendre millor els objectes que investiga, que són, en realitat, invisibles, immaterials i intel·ligibles, comper exemple la idea de circularitat, que és copiada pel cercle.
Tot i ser intel·ligible i de compartir característiques comunes amb les Idees, les entitats matemàtiques es diferencien en què els objectes són realitats intel·ligibles però ontològicament inferiors a les idees, ja que són còpies d'elles (exemple del cercle descrit anteriorment). 

Es tracten o les classifiquem com a intel·ligibles inferiors (Noetó inferior) a diferència de les Idees, que són intel·ligibles superiors (Noetó superior). Per aquest motiu, podem fer canvis en les figures visibles però no en les Idees sobre aquestes. 
Plató va considerar que els objectes matemàtics també es diferenciaven de les Idees en què, mentre que cada Idea és única, els objectes matemàtics admeten la pluralitat. Per exemple, hi ha moltes representacions de cercles, però una única Idea de Circularitat. 

Per tant podríem dir que per a Plató una de les deficiències de les matemàtiques és la dependència que els raonaments matemàtics tenen de les representacions materials, considera que l'ànima no ha aconseguit pensar en els raonaments matemàtics, o no ha arribat a concebre les pròpies idees matemàtiques (circularitat entre d'altres) amb independència d'allò sensible, que per a ell és impur, imperfecte i font d'errors.

Per tant, les matemàtiques són un coneixement insuficient per a Plató, coneixement incomplet perquè no és possible saber si els primers principis (nocions de punt, recta, línia, etc) dels quals parteixen les seues demostracions, són necessàriament vertaders. La disciplina que ens donarà els criteris racionals per saber la veritat o no dels primers principis matemàtics serà la Dialèctica o Ciència de les Idees. 

La matemàtica és subordinada de la filosofia, les matemàtiques són necessàries a la Teoria de les Idees doncs són un coneixement necessari en l'educació dels futurs governants, però són insuficients, doncs és imprescindible el saber dialèctic.
De fet, Plató exigia als seus alumnes que dedicàssen 10 anys de la seva vida a l'estudi d'aquesta ciència, però 5 més a la filosofia, per poder crear així l'estat governat per filòsofs, savis que crearien una forma de govern alternativa fins a le sara conegudes, una vetgada adquiries el saber, estaves preparat per governar. 

PENSAMIENTO DE HERÁCLITO VS EL DE PLATÓN

Heráclito mantenía una postura frente al mundo en la cual defendía que éste se trataba de un mundo cambiante y no estático, es decir: “todo cambia, todo fluye y nada permanece” (Πάντα ῥεῖ καὶ οὐδὲν μένει).
De esta teoría aparece la comparación que realiza sobre las cosas con la corriente de un río: “No se puede entrar dos veces en el mismo río, pues quienes se meten en él se sumergen siempre en aguas distintas”. Por lo tanto, él pensaba que el camino para conseguir la verdad no era solo uno ya que la verdad cambia en todo momento.
Además, el universo es para Heráclito una permanente y eterna lucha de contrarios (lo frio lo caliente, la vida la muerte…). Y cada cosa tiende a transformarse en su contrario, es decir, se transforma lo caliente en frío, lo vivo en lo muerto… y viceversa.

Platón, acepta de Heráclito que los objetos del mundo físico y material están en permanente devenir y sometidos a cambios continuos, pero lo atribuye al mundo sensible, a ñlas realidades físicas, por esta razón, no puede haber un conocimiento verdadero de esos objetos, porque cuando creemos conocerlo, ya habrán cambiado. Todo lo contrario ocurre con las realidades inteligibles, concebidas mediante la razón.

El ser para Heráclito era la esencia de las cosas, puede a la vez ser y no ser ya que todo es cambiante, Platón atribuía este pensamiento solamente a la vía de la opinión ya que ésta es una contradicción, así pues se trata de una vía engañosa, más bien es la vía de los sentidos por eso si seguimos esta vía según Platón solo obtendremos opiniones y conocimientos basados en apariencias de los sentidos acerca de las realidades materiales. Para obtener el conocimiento verdadero debemos recurrir a la via de la verdad, en la cual, mediante la razón podremios llegar a concebir las Ideas en sí, el único conocimiento verdadero.



HERÀCLITO DE EFESO



PLATÓN







Realizado por: Daniela H. y Paula M.



PLATÓ CONTRA L'EDUCACIÓ DELS

"ATLETES DELS DEBATS"

El terme sofista designa a un conjunt de pensadors que asumiesen el protagonisme intel·lectual d’Atenes durant el segle V aC, és a dir, a partir de la instauració de la democràcia a aquesta ciutat.

Els més importants foren els estrangers: Protàgores d’Abdera, Gòrgies de Leontini, Hípies d’Helis, Pròdic de Ceos i Trasímac de Calcedó, entre altres.

La paraula sofista prové de les paraules: “sophós” i “sophia”, savi i saviduria respectivament.

Però no pot entendre’s ni l’aparició ni el paper dels sofistes a Atenes sense considerar-los emmarcats dintre dels successos que varen sacsejar la vida grega al començament del segle V aC.

Comencem dient que Atenes fou una societat democràtica oberta al debat al llarg de tot el segle V aC, a més el poder polític es guanyava intervenint en els debats del Consell, de l’Assemblea i als tribunals.-

Aquesta feina educadora en l’art de la retòrica és la que assumiren els sofistes, estrangers que arribaren a Atenes a ensenyar l’art de la paraula. Així, a poc a poc el prestigi dels mestres d’aquella art anà augmentant. Llavors els sofistes convençuts de què no hi ha veritat absoluta i de que aquesta és relativa, de que el mateix és aparença que realitat, o opinió i coneixement, el que feien era conduir al polític a arribar a l’èxit i al triomf, aconseguir poder i influència conquistant el recolzament popular. Ho feien ensenyant als aprenents habilitats en l’art de la paraula, la retòrica, l’oratòria o l’erística.

Així doncs la imatge que els sofistes donaven era la de ser mestres en l’ensenyança de la virtut, sent els primers professionals de l’ensenyança que feien de les seues aptituds el seu medi de vida, amb un projecte ben definit i sistemàtic d’educació.

Però Plató no opinava el mateix, el pensament platònic de l’educació està eternament al servei de l’organització de la societat i de la vida política, una de les seues missions era formar a una elit d’individus savis i justos, per a que governaren l’Estat. La idea de l’educació per tal de obtindre uns bons governants coincidia amb Plató, però Plató s’allunya del pensament relativista que sostenien els sofistes.

Considerava els sofistes com a manipuladors, impostors que ocultaven la seua ignorància per mitjà del parloteig, els anomena “caçadors assalariats de joves adinerats”, “comerciants d’ensenyances que alimenten l’ànima”, “atletes als debats”, “prostituts de l’esperit”, “xerradors terribles”, ... Hem de dir que dedica un capítol de la seua obra als sofistes, aquest és anomenat El Sofista (De l’error).

Plató orientava els seus deixebles per a encaminar les seues ànimes cap a allò intel·ligible, fins a ser conduïda a la contemplació de les idees eternes (teoria provinent de Parmènides d’Elea). Una vegada assolits aquests coneixements, el filòsof té el compromís ètic i polític d’aconseguir mitjançant l’acció política, un ordre semblant en la seua ànima i en l’Estat, és a dir, el governant haurà de millorar la vida de la societat i la vida dels homes.  

    

 

 









Realitzat per: Iona.R, Lorena.T i Miriam.B

EL SER ÉS, NO ÉS, ÉS I NO ÉS, QUÈ PASSA ACÍ???

Bé, hem començat el curs intensament i ací teniu el nostre primer treball.

Encetem les classes parlant de Plató, el seu pensament, les seues teories... però tot aquest saber ha estat heretat, aquest gran filòsof és hereu directe de tota la filosofia desenvolupada en la zona oriental de la Mediterrània des de finals del s.VII aC fins al s. V aC, és a dir, de tota la filosofia grega des del seu naixement en la Jònia i la Magna Grècia (Sud Itàlia i Sicília).

Per tant, els pensaments de Plató estan basats en els problemes i solucions que proporcionaren els físics jonis, especialment Heràclit, els pitagòrics i Parmènides, durant el   s.VI aC.

Nosaltres hem centrat el nostre estudi en Parmènides d'Elea, un filòsof, que tenia les coses clares?

Per començar escolteu atentament el que diu el següent vídeo, després comenteu, heu entés alguna cosa? creieu que aquest home estava boig? compreneu la seua teoria? conclusions, el ser és, no és o què passa ací!!!!!!!!!!!

Esperem que amb el nostre treball pugueu entendre les coses que deia aquest bon home, i que al final del trimestre i gràcies a la informació que us anrm penjant pugueu entendre la influència que tingué Parmènides d'Elea sobre el pensament del gran filòsof Plató.

Parmènides d'Elea 

View more presentations from lavaplatos

INICI

Bé, comencem un nou curs i nosaltres comencem de nou a plasmar els nostrews treballs i les nostres recerques en el blog, de nou som gent nova, ara els components del grup som: Miriam B., Paula M., Lorena T., Daniela H., i Iona R. Comencem amb molta ilusió aquest nou curs escolar, una mica estresant doncs tenim la pressió de la PAU, però esperem que vosaltres gaudiu del nostre treball tant com nosaltres hem gaudit d'ell fent-lo.

Glogster final

Con esta última entrada damos por terminado el trabajo, se muestra en un glog todo lo que hemos ido redactando y haciendo durante esta parte de la evaluación de una fomra bastante fácil. Esperamos que os guste.

Activitat 4: Reunió amb els presocràtics

En aquesta última activitat apareix una reunió dels presocràtics on cadascú explica en primera persona el que pensa. A més, apareixen les ciutats corresponents a cada presocràtic i unes quantes frases cèlebres. Esperem que vos agrade! 

Open publication - Free publishing - More filosofia

Actividad 3: "Tormentas"

En la tercera actividad hemos explicado des del punto de vista racional y por otra parte desde el punto de vista mítico un fenómeno natural como son las tormentas. El mito es inventado y contrasta con lo que en realidad son estos fenómenos. 

 RELATO MÍTICO

Érase una vez, en una tarde soleada en una villa cerca de Grecia, dos mujeres comentaban la última colección de túnicas que habían traído en el mercado de la aldea mientras sus maridos limpiaban la casa. Una de ellas, que era muy supersticiosa, dijo:

-        Si seguimos talando árboles Zeus se enfadará y nos enviará alguna desgracia para castigarnos.

La otra bastante divertida por el comentario surrealista de la amiga le contestó en tono risueño:

-        Anda, no digas tonterías, que mal hay en talar toda una montaña parar poder construir preciosas chozas, ahora hay unas bellísimas a pie de río.

-        Si ya, ya, vosotros jugad con la naturaleza que ya veréis los dioses – contestó la otra preocupada.

Pasaron cuatro o cinco meses desde aquella amistosa conversación, hasta que un día, como quien no quiere la cosa, empezaron a venir lentamente unas nubes hacia el pequeño poblado, la gente tan despistada como siempre no reparó en ellas.

-        Ves, ¡te lo dije! - gritaba la amiga supersticiosa.

-        Anda no digas tonterías, eso es que alguno ahí arriba está haciendo reformas - contestó la otra con un tono de burla similar al utilizado anteriormente.

-        Sí, sí, tú ríete, ¡qué el Zeus que ríe último ríe mejor!

Pasaban y pasaban los días y las nubes se acercaban más y más, la gente empezaba a preocuparse por el frente tan negro que se avecinaba para su pequeña aldea pero el alcalde estaba tan cegado por el poder que ignoró cualquier plan relacionado con aceptar las peticiones de los dioses.

Por fin llegó el día cuando las nubes estaban exactamente encima de la aldea, se empezaron a oír estruendos enormes, el suelo temblaba con cada rayo que besaba el suelo y se oían los gritos de los animales que estaban sufriendo también el castigo impuesto a los hombres. Cuando la tormenta amainó y el huracán se evaporó como un trozo de hielo en el Sahara la gente salió a la calle, y fue gracioso comprobar que la tormenta solo había destruido las casas y había devuelto su hogar a los animales.

Después de esto la gente aprendió una gran lección: Meterse con la naturaleza sale caro, porque Zeus siempre está ahí para equilibrarlo todo con sus tormentas.

PUNTO DE VISTA RACIONAL

Las tormentas eléctricas son unos fenómenos meteorológicos caracterizados la presencia de rayos y sus efectos sonoros en la atmósfera terrestre denominados truenos.

Una tormenta eléctrica acompañada de lluvia, viento o granizo empieza cuando la humedad del aire caliente se eleva en la atmosfera y se enfría rápidamente al llegar a la parte de arriba del aire frío. Se empieza a condensar rápidamente hasta convertirse en cristales de hielo que por el propio peso caen a la tierra, si consiguen derretirse lo suficiente da lugar a la lluvia pero si no es así se produce el granizo.

Junto con lo anterior se produce una circulación de energía entre partes frías y calientes ionizando las partículas de agua presentes en el aire y provocando un pulso electromagnético, rayo, seguido del trueno cuando el aire se calienta y se enfría en milésimas de segundo hasta los 28.000 ºC. La tormenta avanza hasta que la temperatura del aire que asciende es más estable, en este momento la tormenta se empieza a disipar ya que no tiene aire caliente con el que alimentarse.

A continuación podemos ver un video donde aparece la formación de una tormenta.

Activitat 2: Breu història de la filosofia

A la segona activitat proposada s'havien d'explicar les causes del naixement de la filosofia o del pensament racional. 
En aquest text queden plasmades algunes de les idees més importants i de més transcendència.
Tot seguit també hi ha un vídeo per tal de que queden més clars els conceptes.

Els primers pensadors grecs que buscaven explicacions racionals s’anomenaren filòsofs (“amants de la saviesa”), doncs foren les primeres persones que començaren a preguntar-se el perquè de les coses, a utilitzar mètodes científics per a explicar de manera racional allò que ocorria a la natura.

Abans del naixement de la filosofia, tot l’univers era explicat per divinitats, els déus amb les seues qualitats humanes podien explicar tot allò que ocorria a la natura i que la gent no entenia. Les explicacions eren a través dels mites, breus històries fàcils de contar i d’entendre que donaven la resposta a moltes de les preguntes que la gent es feia i que suposadament no tenien resposta.

L’abandonament del mite com a mitjà per a explicar els fenòmens naturals i el sorgiment d’un nou tipus de pensament es coneix com el pas del mite al logos i és el resultat d’una nova actitud davant l’explicació de l’univers, aquest nou pensament ha influït i segueix influint avui dia en la nostra cultura i en la nostra manera de pensar i explicar les coses.

Sabem que la filosofia nasqué a Grècia al segle VII a.C, però no ho féu a Atenes, centre neuràlgic de la ciutat, sinó que ho féu a la perifèria, a les colònies. Aleshores tirem mà d’alguns esdeveniments històrics i polítics per a saber perquè el començament del pensament racional no neix a una gran ciutat que és el centre social, polític i econòmic.

En aquests temps, es produeixen a Grècia les grans les migracions dòries, aquestes determinaran modificacions en l’organització dels pobles del continent, l’ordre social anterior a la invasió dòria es trenca i hi ha un gran xoc cultural, doncs els diferents pobles que ara convivien junts tenen diferents mites per a explicar els mateixos fenòmens, aleshores els patrons es van modificant i alguns es van dissolvent creant així altres patrons i explicacions diferents.

És a dir, les noves colònies representen l’amanèixer d’una nova mentalitat. A poc a poc el nou pensament creat a la perifèria acaba colonitzant la gran ciutat.

A més, l’etapa d’expansió i colonització grega es caracteritza per la gran extensió del comerç marí, en els viatges s’entrava en contacte amb gent d’altres creences i, com hem dit abans, es tornava a crear un altre xoc cultural fort, la diferència de religions i costums torna a ser una vegada més la causant d’un canvi de pensament.

A banda, durant aquesta època sorgeix a Grècia una societat on la classe benestant (ciutadans) no treballava, es dedicava a la contemplació desinteressada de la natura i acudia a més, les nombroses reunions que tenien lloc en recintes públics. Això va fomentar el diàleg i la reflexió, les idees es mesclaven i entraven en contacte unes amb altres traient així noves teories i conclusions, el debat fou també un dels causants més importants del naixement de la filosofia.

Aquests fets entre moltes altres coses fomentaren el començament de l’explicació racional dels fenòmens estranys, la raó era refutable, demostrable i ja no feia falta recórrer a la fe per a explicar fenòmens “estranys”, doncs es comença a pensar que en la natura hi ha certes regles que sempre es compleixen, comença a construir-se una visió més ordenada: es diferencia el Kaos del Kosmos (lleis necessàries i invariables: nomos), les lleis necessàries poden ser conegudes mitjançant la raó (logos) i s’estableix que tot té un origen comú, l’Arjé (allò vertader, original, principi únic), és la vertadera forma de la natura.

Els primers filòsofs que estudiaren les lleis de la natura des d’un punt de vista científic, utilitzant a raó foren, entre d’altres: Tales de Milet (filòsof, polític, matemàtic, astrònom i físic), establí que l’Arjé, el principi d’on tot prové no és una altra cosa que aigua. Anaxímenes, és un altre filòsof, Parmènides, la seua obra fa sorgir una disciplina d ela filosofia anomenada ontologia, que estudia els individus des de la perspectiva de l’ésser. Demòcrit d’Abdera, totes les coses estan formades per partícules molt menudes, idèntiques i no infinfitament indivisibles. Heràclit, filòsof de la investigació.

Actividad 1: Mitos vs. Logos

Los mitos

Los mitos son relatos fabulosos que explican a las cuestiones importantes que se plantean los humanos. Los mitos son relatos que también pretenden dar modelos de actuación. Explican como se hizo el mundo, como fue creado el primer hombre y la primera mujer, como se obtuvo el fuego, como apareció el mal en el mundo, qué hay tras la muerte, etc.. No pueden ser probados ya que son invenciones sin ningún suporte científico.


Logos

En Grecia, en el siglo VI antes de Cristo, unos hombres empezaron a cuestionarse las explicaciones que daban los mitos porque se dedicaron a a observar la naturaleza. Ellos se fijaron en las incoherencias uqe había en los relatos míticos, estos primeros filósofos dieron el paso del mito al logos. Este paso significaba desconfiar de las imaginativas narraciones, con una mirada nueva, observar y analizar la naturaleza, intentando descubrir en ella las causas de los acontecimientos; por ello, en vez de hablar de divinidades empezaron a en inventar conceptos.

Y Aquí os dejamos en un cuadro y esquema las diferencias que existen entre la mitología y la lógica. Esperamos que os guste y os sirva para daros cuenta que teoría es la buena! 

Open publication - Free publishing - More news

CMC

Ací teniu el vídeo amb tota la informació sobre el silici. Les solucions del qüestionari estan al mateix full, al resum que hi ha fet al començament. 
Els membres d'aquest grup  (Marta Bort, Marina Mora, Amanda Martínez, Montse Puchades, Iona Rodrigo i Andrea Zarcero) no són els mateixos que els del blog, ja que és un treball d'una altra assignatura.