EL DILEMA DE LA CIRCULACIÓN SANGUÍNEA Y EL PAPEL DEL CORAZÓN

Desde la antigüedad hasta el siglo XVII, se creía que el movimiento de la sangre no era circular, sino de ida y vuelta dentro del sistema venoso y se creía que habían dos tipos de sangres: una producida por el hígado y otra por el corazón y que ambas eran consumidas por el cuerpo. Estas creencias desfasadas desaparecen durante el periodo Barroco, cuando se dieron grandes cambios en la medicina gracias a un inglés llamado William Harvey, médico reconocido por sus estudios sobre el sistema circulatorio y considerado el padre de la cardiología. Harvey presentó su teoría sobre la circulación sanguínea en su libro “De motu cordis” donde exponía las propiedades de la sangre y la distribución de ésta por todo el cuerpo.

   

El médico inglés también demostró que durante la contracción cardiaca (sístole), la sangre sale de los ventrículos y durante la distensión (diástole), la sangre retorna a las aurículas. Así rechaza la teoría que afirmaba que los vasos sanguíneos contenían aire, también aceptada anteriormente. Asimismo, expone que la circulación de la sangre se realiza desde el ventrículo derecho hasta la aurícula izquierda pasando por los pulmones y de la aurícula derecha al ventrículo izquierdo. Aun así, Harvey no encontró muchos apoyos en sus contemporáneos, más que nada hubo muchas discrepancias, pero René Descartes fue de los únicos que aceptó la teoría del movimiento circular de la sangre.

Esta teoría contenía características propias del mecanicismo, pues entendía el cuerpo humano como una máquina, y por tanto daba soporte al mecanicismo defendido por Descartes. A parte de la visión del cuerpo como máquina, el filósofo francés afirmaba que las arterias y las venas eran tubos que transportaban nutrientes alrededor del cuerpo, la cual cosa coincide con la teoría de Harvey.

El filósofo inglés en su obra también sostuvo que la sístole o movimiento de contracción se debe al propio corazón, el cual es un músculo activo, pero Descartes no aceptó la idea de la contracción autónoma del corazón pues, como anteriormente se creía, aceptó que la máquina humana funcionaba por el calor generado desde el corazón. Este órgano, calentaba la sangre hasta que ésta se hacía gaseosa, seguidamente la sangre pasaba por los pulmones, donde se volvía a condensar y se enfriaba, de aquí, tal y como afirmó Harvey, la sangre pasaba a la aurícula derecha y seguía su recorrido por todo el cuerpo. Además, en opinión del francés, los ventrículos se expanden, no se contraen (como Harvey postuló), puesto que éstos se activan con la llegada de pequeñas cantidades de sangre que se evaporaban de manera muy rápida debido al calor desprendido por el corazón.

Comparando ambas teorías, básicamente encontramos la diferencia en el papel del corazón y el funcionamiento de éste, Descartes lo concibió como una máquina cardiovascular que cumplía el recorrido que Harvey había expuesto, pero que tenía un funcionamiento totalmente diferente al que el filósofo inglés postuló. Con todo esto y con lo que sabemos actualmente, cabe la crítica a Descartes pues aunque ambas teorías han sido de grandísima ayuda en el campo de la medicina, la fisiología y la cardiología, el filósofo francés fue más desencaminado al definir que el movimiento del corazón se basaba en el calor innato que éste desprendía y no como el inglés dijo, en el movimiento del corazón como músculo activo.

Aun así, gracias a estos grandes investigadores, a partir de este momento cambiará por completo la visón del cuerpo humano y al conocer mejor la estructura y fisionomía de nuestro organismo, dejaremos de utilizar a Dios para explicar las enfermedades o dolencias propias de la especie humana.

El resultado fue lo que se denomina la paradoja Harvey-Descartes: un aristotélico creó el primer modelo mecánico para un proceso fisiológico; modelo que adquirió rasgos galénicos cuando fue asumido por el fundador del mecanicismo moderno.

Aquí tenéis un vídeo muy interesante sobre el médico William Harvey, sus investigaciones y la repercusión de éstas en su época, esperemos os guste:

Iona Rodrigo i Pons, Lorena Tolsà Coronado i Javier Almarche Perelló

Descartes y las Matemáticas

Open publication - Free publishing - More filosofia

LA DUDA METÓDICA EN DESCARTES

Descartes tiene como objetivo principal, la búsqueda de unos primeros principios evidentes e indudables (certezas) sobre los cuales se podía construir el edificio del saber, es decir, el edificio de la sabiduría y la ciencia sin error alguno. Esto lo consigue mediante el uso de la DUDA METÓDICA. Pero ¿es Descartes un escéptico?, ¿por qué usa la duda metódica (escepticismo) como método para llegar a la verdad absoluta?, ¿cuál es esa verdad?

Todo esto lo explicamos en esta presentación de power point, esperemos os guste y os sea útil:

La duda metódica en descartes

Aquí os dejamos también unos vídeos en los cuales se puede relacionar aquello explicado en la exposición sobre el genio maligno, la dificultad entre distinguir la vigilia del sueño así como sobre el escepticismo actual, entre otras cosas, para que podáis identificarlo y relacionarlo con la realidad y el cine. Además bajo tenéis por escrito la relació de la película Matrix con Descartes:


VÍDEOS:


http://www.youtube.com/watch?v=dNBjuPvKTmY (Escepticismo actual- esta en un hipervínculo en el power también)

En Matrix, Morfeo le plantea a Neo, tal y como se plantea Descartes, qué es lo real, y le ofrece un clarísimo ejemplo sobre qué pasaría si no pudiese diferenciar el sueño con la realidad.

También podemos ver al genio maligno en las máquinas, que crean todo un mundo que es una ilusión que engaña al resto.

http://www.youtube.com/watch?v=_uLMuAunbn0&feature=related Minuto 4:10

http://www.youtube.com/watch?v=gqbK4HSxMU4&feature=related Minuto 6:05

http://www.youtube.com/watch?v=vWz-DCO8vJ4&feature=related Minuto 7:25

¿Alguna vez has tenido un sueño, Neo, que pareciese muy real? ¿Qué ocurriría si no pudieras despertar de ese sueño?, ¿cómo distinguirías el mundo de los sueños de la realidad?

¿Qué es real? ¿De qué modo definirías real? Si te refieres a lo que puedes sentir, a lo que puedes oler, a lo que puedes saborear y ver, lo real podría ser señales eléctricas interpretadas por tu cerebro.

¡Cuántas veces me ha sucedido soñar de noche que estaba en este mismo sitio, vestido, sentado junto al fuego, estando en realidad desnudo y metido en la cama!       

Iona Rodrigo i Pons, Daniela Hurtado Reina y Víctor del Moral Ronda

Open publication - Free publishing - More descartes

LA BELLESA DE PLATÓ AL RENAIXEMENT

El moviment cultural i artístic dels segles XV i XVI es va anomenar Renaixement perquè es va suposar que havia ressuscitat els tresors de la cultura grega i romana, aquest moviment situa l'home al centre de l'univers i segueix una cultura antropocèntrica, perquè posa el centre d'atenció en L'home.

En aquest moviment, nascut a Itàlia al segle XV i propagat per tot Europa al segle XVI, hi trobem molts dels trets que caracteritzen la nostra civilització actual Els artistes del Renaixement van buscar la bellesa en la proporció i l'equilibri, en la finor del dibuix i en la riquesa del color.

Segons els renaixentistes, la bellesa dels éssers materials és un reflex de la divina, per aquesta raó, l’amor i l’admiració per ells pot conduir-nos a la divinitat. Però on trobem l'ideal de Bellesa i en què s'assembla al de Plató?

Els artistes del Renaixement troben la bellesa en l’harmonia de les proporcions, llavors buscaven la bellesa sensible i la plasmaven en les seues obres a través de l'anatomia, les proporcions, els cànons, la perspectiva, la utilització del color, la idealització i l'expressió.

La idea concebuda per Plató és que al món solament podem arribar a la bellesa verdadera arribant a la idea de Bellesa en sí, que qualsevol cosa material que és bella, és una còpia més o menys aproximada d’aquesta idea. Per tant, per a ell el bon art és aquell que s’ajusta a l’ordre i la mesura, mentre que un mal art és aquell recolzat en les reaccions emotives i sensuals del homes. L’art renaixentista, per contra, no radica únicament en la imitació de la bellesa, sinó que entra en el joc de la bellesa afegida per l'artista gràcies a la seua experiència i el talent, qualitats que ha anat perfeccionant al llarg de la seua vida. 

Plató serà l'origen de dues de les teories sobre la bellesa: com “harmonia i proporció” i la bellesa com a “esplendor”. Postula que la bellesa és independent del seu suport físic, així com que no depèn de la visió, que sovint ens enganya: la visió sensible és superada per la visió intel·lectual, que és la que prové de la filosofia. El concepte de bellesa de Plató és molt ampli, abastant tant la bellesa física com l'espiritual, la moral i cognoscitiva, la bellesa dels cossos, dels objectes artístics, tant com la de colors, sons, lleis, actituds morals, etc.


Si és que hi ha quelcom pel que val la pena viure, és per contemplar la bellesa. El Banquet, Plató




Home de Vitruvi de Leonardo da Vinci

 

A més, Plató, considerava a la bellesa com alguna cosa real i a totes les altres coses que són belles segons els sentits com a imitacions del real, en la mesura que participen de la bellesa universal. Aquesta bellesa és eterna i subsisteix per si mateixa unida a la idea de si mateixa. No pot ser material, ja que pertanyeria al món sensible que és només un reflex del real i tota producció humana artística o literària d’aquest món només s'aproximarà en un grau baix a l’ideal de bellesa i dependria dels sentits, no de la intel·ligència com la bellesa en si.

Plató fou considerat l’iniciador de la crítica de l’art ja que va trencar la convicció antiga de que allò que es bell es allò que agrada. La concepció pitagòrica de Plató, es regia per l’explicació que aquest donava de que les mesures i les proporcions, són les que decideixen sobre la bellesa de les coses i les proporcionen unitat a més, de que aquesta és una propietat depenent de la disposició dels elements com són la distribució, l’harmonia. Aquí trobem una gran semblança amb els artistes del S. XV, les proporcions, l’harmonia...

 

       Naixement de Venus, Boticelli       

Així doncs, en Plató l’art és el descobriment pel record dels coneixements prèviament adquirits a través de la contemplació del Món de les Idees. L'art és un camí pel qual l’home pot prendre eixa forma d’explicació del món i la penetració real de que és l’ascens al món de les essències, de les idees pures, i per consegüent, de comunió amb la bellesa absoluta.

Paula i Daniela 

I LES DONES QUÈ?

De la filosofia platònica en coneguem gran part, però, què hi ha de les dones? Sabem quina era l’opinió de Plató sobre les dones i el seu paper en la societat? Podien elles formar part del sistema polític i podien participar activament arribant a ser filòsofes governants? 

La idea de Plató sobre les dones ha tingut i té una gran importància per a la història de la dona al llarg del temps i en l'antiguitat, així doncs, l’opinió d’aquest gran filòsof sobre les dones és un tema molt interessant que tothom hauria d’estudiar.

Jean Delville, L’escola de Plató, 2898, Musée d’Orsay

El primer que cal destacar és que en la seva obra, Plató no realitza expressions ofensives contra les dones, ni es veu reflectida la ira i l’odi cap al sexe femení tan comuns entre els pensadors d’aquella època. No hi ha cap tipus de rebuig o d’hostilitat contra les dones, cosa molt habitual a l’època en què ens situem. Per a nosaltres, el punt de vista d’aquest filòsof fou molt renovador i inclús diríem que modern per a l’època en què ens trobem, hi ha aspectes que moltes feministes defenen en els nostres dies, i això és molt positiu.

En suma, bon amic, no hi ha cap funció, en el govern de la ciutat, que sigui pròpia de la dona per tal com és dona ni de l'home per tal com és home, sinó que les naturaleses es troben distribuïdes de manera aproximada en els dos llinatges, i la dona participa naturalment de totes les funcions i l'home també naturalment de totes sí que acceptarem que en totes la dona hi és més feble que l'home (...)

Si del llinatge dels homes i del de les dones es veu clara la diferència quant a alguna art o a alguna ocupació, d'aquestes direm que cal assignar-les a cadascun dels dos llinatges, però si l'única diferència que s'observa és en el part i en els homes l'acte d'engendrar, en tal cas no direm de cap manera que s'hagi demostrat que homes i dones difereixen en el que aquí ens importa, sinó que creurem que caldrà que les dones facin les mateixes funcions que els nostres guardians.

(Plató, República  454 d-e) Traducció de Manuel Balasch

Per primera vegada, un filòsof d’aquella època, defensa la possibilitat de debatre sobre si la dona és capaç o no de dur a terme les mateixes tasques que els homes, i no solament això, sinó que, a més, afirma que dintre de la ciutat ideal no existeix cap ocupació exclusiva dels homes que no puguen també dur a terme també les dones, i açò ho trobem al llarg de la República, hi és la idea revolucionària que diu que les dones haurien de rebre la mateixa educació que els homes en les arts de la música, de la gimnàstica i de la guerra, i és que Plató pensa en la possibilitat que les dones puguen ser guardianes de la ciutat ideal així com els homes poden ser-ho, així s’afirma que no hi ha ocupacions úniques i exclusives per als homes, sinó que si has estat educada/at per a exercir una funció, sigues del sexe que sigues pots realitzar-la, doncs allò important és la ment, no el cos, el coneixement que has adquirit  i no si ets dona o home.

A més a més, a nivell de la ciutat i com a comunitat, les dones i els fills seran un bé per a la ciutat. Els fills i filles seran lliurats als magistrats i educats per l'estat, sense que ningú sàpiga qui és son pare o sa mare i, per tant, es consideraran tots els xiquets i xiquetes com a fills i filles de tothom.

Açò podem considerar-ho com un aspecte negatiu però positiu a l’hora, doncs es desposseeix les dones del paper determinant que havien tingut tradicionalment, com a mestresses, encarregades únicament de la casa i de tenir compte dels fills, podent així exercir altres funcions (guardianes, productores...) però no se’ls deixava intervenir en l'educació dels nens perquè Plató desconfia del paper de les dones com a educadores, com manifesta obertament a la seva obra Lleis, en qualsevol cas, aquesta idea de la imatge de la dona com a guardiana, igual que l’home i l’afirmació  i l'abolició de l'oîkos va ser vista com una extravagància per la societat grega de l'època, ja que com va denunciar després Aristòtil a la seva Política, família i propietat són institucions sagrades i intocables.

També trobem alguns altres peròs en allò que digué Plató sobre les dones, algunes contradiccions perquè moltes vegades no era el mateix el que es deia o pensava que el que es feia: per exemple, a les dones se'ls negà el dret i la capacitat d'arribar a formar part de l'estament destinat a governar la ciutat: el dels filòsofs-reis, i açò es justifica mitjançant una idea d’arrel pitagòrica en què es considera que les dones són el producte de la reencarnació d’aquelles ànimes masculines que han actuat injustament, així es converteixen en homes imperfectes, i per tant inferiors.

L’Acadèmia de Plató; mosaic de Pompeia, s. I a.C

També a les dones se’ls prohibia l’entrada a l’Acadèmia i Plató no va tenir cap deixeble femení. Pot ser, aquest aspecte es va veure influenciat per qüestions polítiques de l’època en què ens situem, no per l’actuació del propi Plató, però, si l’entrada a l’Acadèmia és prohibida, l’entrada al coneixement és tancada, com s’educaven les dones? Com adquirien el seu coneixement?

Aquesta és una de les grans contradiccions en què ens trobem. En certa mesura, sembla que allò que pensava i expressava Plató en aquella època era inviable precisament perquè es trobava en aquella època, és a dir, els seus raonaments i arguments que defenien la igualtat entre sexes eren tan moderns i innovadors per a la seua època que ni el propi Plató podia dur a terme allò que expressava i pensava, per exemple no podia educar les dones perquè no se’ls permetia entrar a llocs públics com podia ser la biblioteca o a l’Acadèmia.

 

Per tant podem afirmar que en el pensament platònic es troba, per primera vegada, que la diferència i desigualtat entre homes i dones no és per qüestions biològiques o científiques, com tradicionalment s’afirmava, sinó que Plató selecciona les persones, per l’educació, les capacitats i el saber que tenen










Iona, Miriam i Lorena

LES MATEMÀTIQUES EN PLATÓ

Tot i que Plató no va centrar el seu estudi en les matemàtiques, les tenia en alta estima, de fet, a l'entrada de l'acadèmia hi havia gravat: "Que aquí no entre qui no sàpiga geometria ". Doncs Plató i els seus deixebles veien en l'esfera i en els cinc poliedres regulars-anomenats sòlids platònics-la màxima expressió de la bellesa i l'harmonia còsmica. 

Per poder comprendre allò que Plató opinava sobre les matemàtiques, haurem de diferenciar els objectes matemàtics de les idees, doncs no són el mateix.
La definició d'un objecte és abstracta ja que no és accessible a la vista, ens trobem amb definicions útils per a les classes de matemàtiques o geometria, com ara: línia-successió infinita de punts; punt-lloc en l'espai sense extensió ni dimensions...

Tot i això, aquestes figures visibles, materials i imperfectes no són en realitat les coses de les quals s'ocupa el matemàtic, sinó que són meres còpies sensibles que aquest utilitza per comprendre millor els objectes que investiga, que són, en realitat, invisibles, immaterials i intel·ligibles, comper exemple la idea de circularitat, que és copiada pel cercle.
Tot i ser intel·ligible i de compartir característiques comunes amb les Idees, les entitats matemàtiques es diferencien en què els objectes són realitats intel·ligibles però ontològicament inferiors a les idees, ja que són còpies d'elles (exemple del cercle descrit anteriorment). 

Es tracten o les classifiquem com a intel·ligibles inferiors (Noetó inferior) a diferència de les Idees, que són intel·ligibles superiors (Noetó superior). Per aquest motiu, podem fer canvis en les figures visibles però no en les Idees sobre aquestes. 
Plató va considerar que els objectes matemàtics també es diferenciaven de les Idees en què, mentre que cada Idea és única, els objectes matemàtics admeten la pluralitat. Per exemple, hi ha moltes representacions de cercles, però una única Idea de Circularitat. 

Per tant podríem dir que per a Plató una de les deficiències de les matemàtiques és la dependència que els raonaments matemàtics tenen de les representacions materials, considera que l'ànima no ha aconseguit pensar en els raonaments matemàtics, o no ha arribat a concebre les pròpies idees matemàtiques (circularitat entre d'altres) amb independència d'allò sensible, que per a ell és impur, imperfecte i font d'errors.

Per tant, les matemàtiques són un coneixement insuficient per a Plató, coneixement incomplet perquè no és possible saber si els primers principis (nocions de punt, recta, línia, etc) dels quals parteixen les seues demostracions, són necessàriament vertaders. La disciplina que ens donarà els criteris racionals per saber la veritat o no dels primers principis matemàtics serà la Dialèctica o Ciència de les Idees. 

La matemàtica és subordinada de la filosofia, les matemàtiques són necessàries a la Teoria de les Idees doncs són un coneixement necessari en l'educació dels futurs governants, però són insuficients, doncs és imprescindible el saber dialèctic.
De fet, Plató exigia als seus alumnes que dedicàssen 10 anys de la seva vida a l'estudi d'aquesta ciència, però 5 més a la filosofia, per poder crear així l'estat governat per filòsofs, savis que crearien una forma de govern alternativa fins a le sara conegudes, una vetgada adquiries el saber, estaves preparat per governar. 

PENSAMIENTO DE HERÁCLITO VS EL DE PLATÓN

Heráclito mantenía una postura frente al mundo en la cual defendía que éste se trataba de un mundo cambiante y no estático, es decir: “todo cambia, todo fluye y nada permanece” (Πάντα ῥεῖ καὶ οὐδὲν μένει).
De esta teoría aparece la comparación que realiza sobre las cosas con la corriente de un río: “No se puede entrar dos veces en el mismo río, pues quienes se meten en él se sumergen siempre en aguas distintas”. Por lo tanto, él pensaba que el camino para conseguir la verdad no era solo uno ya que la verdad cambia en todo momento.
Además, el universo es para Heráclito una permanente y eterna lucha de contrarios (lo frio lo caliente, la vida la muerte…). Y cada cosa tiende a transformarse en su contrario, es decir, se transforma lo caliente en frío, lo vivo en lo muerto… y viceversa.

Platón, acepta de Heráclito que los objetos del mundo físico y material están en permanente devenir y sometidos a cambios continuos, pero lo atribuye al mundo sensible, a ñlas realidades físicas, por esta razón, no puede haber un conocimiento verdadero de esos objetos, porque cuando creemos conocerlo, ya habrán cambiado. Todo lo contrario ocurre con las realidades inteligibles, concebidas mediante la razón.

El ser para Heráclito era la esencia de las cosas, puede a la vez ser y no ser ya que todo es cambiante, Platón atribuía este pensamiento solamente a la vía de la opinión ya que ésta es una contradicción, así pues se trata de una vía engañosa, más bien es la vía de los sentidos por eso si seguimos esta vía según Platón solo obtendremos opiniones y conocimientos basados en apariencias de los sentidos acerca de las realidades materiales. Para obtener el conocimiento verdadero debemos recurrir a la via de la verdad, en la cual, mediante la razón podremios llegar a concebir las Ideas en sí, el único conocimiento verdadero.



HERÀCLITO DE EFESO



PLATÓN







Realizado por: Daniela H. y Paula M.